Fer les maletes per sempre

Un dia me n’aniré, m’aniré i no tornaré mai més.

Sentiré un buit, en deixar tot on està, i no tornar-ho a tocar.

Ni a sentir a les meves mans, aquella sensació de nervis, quan penso en l’altura o en alguna cosa que em faci por.

Però si me’n vaig crec que tot això ja no ho sentiré més, i molt menys, sentiré els a braços de la meva família, els seus riures, les seves mans, els seus consells, la seva ajuda...però és que aquest viatge es fa sol, ningú et pot acompanyar.

És un dels camins de la vida que només ho fas tu i ningú més.

Però tard o d’hora tots ens hi trobarem després d’haver fet aquest camí. Alguns, faran camins diferents per anar-hi, però tots, tots, hi serem.

Viurem una vida nova en un altre lloc, sense deutes, sense passar fam, on els diners no valen res, tothom és igual.

Aquelles llàgrimes que ens surten a tots quan algun estimat fa el viatge, les tornarem a treure quan veiem que al final estem amb ells, que sempre han estat protegint-nos.

Perquè no cal que estiguin físicament amb nosaltres, ja que els portem al cor i els recordarem, és suficient.

Aquest viatge del qual parlo tant és la mort.